Un deixeble va preguntar a Jesús

Un deixeble va preguntar a Jesús:

Mestre… què és la democràcia?

Jesús va gratar-se el cap, pensant collons, quina pregunta. I després va dir als seus deixebles aquesta paràbola:

-Hi havia un país governat per diversos partits, cadascun més curiós que l’altre. Aquest país tenia un alt empresari la mar de florentí que entre d’altres iniciatives tenia una fàbrica de tractament d’excrements de gripau. Com que l’home vetllava per la salut de les seves empreses i, deia ell, pel benestar dels seus treballadors, volia vendre molt pots d’excrements de gripau. I per obtenir lleis favorables donava diners als tresorers de tots els partits. D’aquesta manera, els tresorers parlaven benèvolament de l’empresari als seus dirigents, i aquests el tenien present en les seves oracions electorals. Els del partit Arrimados a la sopa boba deien que si guanyaven, els ciutadans podrien menjar cada dilluns un pot d’excrements de gripau graciosament subvencionat per l’estat. Els del partit Conocidos y saludados, deien que a ells els semblava que el dia indicat per gaudir de la suculenta menja era el dimecres. Els Obreros con corbata deien que el dijous i els de Tal vez podamos ho deixaven per diumenge, perquè no trobaven just que aquest dia no hi hagués cap oferta lúdica i gastronòmica a banda d’anar a missa i empassar-se una hòstia.

El deixeble no entenia res, de manera que va insistir: Però Mestre… què és la democràcia?

Jesús va respirar fondo i va dir: A Espanya és poder decidir quin dia et menges la merda.

Va ser d’aquesta manera que els deixebles van entendre que si volien seguir la dieta mediterrània, i poder anar ben alimentats i gaudir d’una vida saludable per molts anys, havien de prendre decisions radicals i complexes. De manera que van decidir seguir l’estel i… es van tornar cristians!

El primer record

El primer record de l’Oskar, de El tambor de llauna, és el del moment de la seva concepció. És clar que l’Oskar era una criatura superdotada, que es nega a créixer i s’adona de les coses que passen. El meu primer record està relacionat amb la mort. No sé quants anys tenia, però devien ser quatre o cinc. El meu amic d’escola es deia Lluís, i va morir d’una cosa que em van dir que es deia leucèmia. Avui, encara, quan algú esmenta aquesta paraula, quan la llegeixo, recordo aquell Lluís de qui no recordo res més que aquest record. No li veig la cara, no sé a què jugàvem. Només tinc el record del dia que em van dir que es va morir -o que se n’havia anat, potser- i de les ganes infinites que vaig tenir de veure’l. De manera que vaig demanar a la mare si em…

Al fil de la Setmana del Llibre en Català

Avui és la Diada. Estic a punt de baixar a Barcelona, és clar. No només és la Diada. També és la Setmana. Al país, les coses s’encapsen, com si fos un joc de nines russes. Al matí, al Pla de la Catedral. La cosa, segurament, va anar així: els editors necessitaven més santjordis al llarg de l’any. No tan espectaculars, potser. Però escampar les vendes de llibres de la mateixa manera que s’escampa la mantega damunt de les torrades, però sense perdre gruix. Van assajar models diferents: al port, al territori, i han acabat a la Catedral. Van comprar casetes de fusta, la qual cosa demostra una voluntat de continuïtat. I avui ens diuen que la Setmana és ja un model d’èxit, i exhibeixen l’increment de públic i vendes per justificar-ho. Jo n’estic content, no pot ser d’altra manera. El paisatge de l’edició en català és, avui, molt millor que…

Pinya!

Des de la presó, l’Oriol Junqueras ha dit, o ha vingut a dir, que la via unilateral -l’intent, és clar- va ser un error, i cal assumir els errors d’aquelles setmanes d’ara fa un any. Segurament ell no està en condicions de dir més coses, per un doble motiu: el de la repressió i la seva situació judicial, d’una banda i el de les seves responsabilitats polítiques de l’altra. Com que jo no estic subjecte, de moment, a cap de les dues limitacions, i amb tot el respecte que em mereixen tots i totes les persones directament víctimes de la repressió, em permeto matisar-lo, a través de la meva visió personal. Es van fer coses malament aquelles setmanes? És clar que si. La principal no haver compartit amb la població les circumstàncies en què ens trobàvem: havíem guanyat simpaties arreu del món, sí, però estaven lluny d’assegurar o tan sols…

Cites d’Història de la violència, d’Édouard Louis

És una fantasia banal, però també és veritat que hi ha banalitats que emancipen. (58) Sé des d’aleshores que la ingenuïtat és una condició de la fugida. Que sense ingenuïtat no es pot fugir. (58) El passat és l’únic que es pot canviar i estic segur que ell no tenia tanta por del fuitur com del passat. (59) I així la mentida col·lectiva anava inflant-se. Després d’anys de repetir-la no sé si la gent era conscient que tot allò era el fruit d’una al·lucinació gegantina o si havien acabat creient-se la seva mentida perquè n’havien oblidat els orígens. (63) L’odi no necessita individus particulars per existir, sinó tan sols focus per reencarnar-se. (65) El soroll és una de les poques coses que és quasi impossible d’evitar o de combatre. (69) No necessitava respondre a cap conflicte. Ell era capaç de crear-lo, de produir-lo, d’inventar-se’l –era ell qui dominava el temps,…

La tria del narrador

Un dels primers problemes que es plantegen a l’hora d’escriure un relat, de l’extensió que sigui, és la tria del narrador. Aquest problema, que ja és considerable en el cas del relat curt, és pot fer un problema irresoluble en el cas de la novel·la, que exigeix una complexitat que és gairebé una condició del gènere. L’autor novell, que està convençut d’haver tingut una bona idea, que ha sabut convertir-la en una història convincent, i que fins i tot a desenvolupat una trama poderosa, s’encalla al moment mateix d’escriure la primera frase. Em vaig llevar a les cinc o Es va llevar a les cinc? El problema es pot obviar en una primera instància, parlant d’un aspecte aliè als personatges, extern, com ara escrivint La ciutat sencera feia pudor de gas. Però molt aviat l’escriptor haurà de començar a escriure coses que passen a les seves criatures, i aleshores no…

Ni un pas enrere

Ni un pas enrere. Ara ja no podria, perquè he tornat a sentir la comunió amb algú altre de col·lectiu. Com quan vaig ser jove. No és com el crit d’en Raimon: Qui ha sentit la llibertat té més forces per viure. Quan m’ha vingut el vers al cap no recordava forces. Pensava en ganes. El meu pensament, traïdor, no és però a Raimon a qui traeix. És a mi mateix. Segurament, la independència –la del país- es farà esperar molt. Potser està dissenyada per a una altra generació, potser ben diferent de la meva, construïda d’anades i tornades i de viatges constants i intermitents entre les eufòries i els daltabaixos. Però no tinc marxa enrere, perquè l’he tornat a sentir: la comunió. I aquesta nova comunicació sembla més madura, perquè no es fa amb la complicitat amb algú només perquè se t’assembla, no. Aquesta et lliga ara a gent…

Sobre la saviesa

Avui, a les laudes de Montserrat s’ha llegit un fragment del llibre de la Saviesa, que venia a dir és bona per guanyar-se el respecte dels poderosos. Si calles, deia la citació, estaran expectants, i si parles, t’escoltaran amb atenció. Paral·lelament, he topat amb una frase del gran Rubianes, que diu: Amb la quantitat d’imbècils amb carnet de tertulià, els savis callen. No sé si al Rubianes li faria gaire gràcia que li comparin les troballes amb els llibres més severs de l’Antic Testament. Suposo que si, perquè semblava ser un home a qui tot el que passava al món li fes gràcia i l’indignés en la mateixa mesura. Allò més probable és que, justament en la mesura que s’indignava reconvertís la seva indignació en gràcia. Es la funció principal dels còmics, i la seva feina no s’acaba fent riure. L’objectiu fonamental d’un còmic conseqüent, a la vella manera dels…

Primera vespertina

Ho he llegit en un llibre sobre creativitat a la biblioteca de Tossa. Ja ho havia llegit en un altre sobre escriptura i els benefici que comporta en un altre llibre a la biblioteca de l’Ateneu. Es tracta d’escriure un número determinat de pàgines a raig cada dia, sense planificació prèvia, en un moment destinat per fer-ho, El llibre de Tossa en diu les tres pàgines del matí. Crec que he buscat i he trobat el moment. Es tracta, doncs, d’escriure encara que no sàpigues de què escriure, el que vagi passant pel cap, sense cedir al bloqueig, fins que el sentit s’imposi. És un mètode que no s’avé amb la coherència, però si amb la constància i l’adquisició d’hàbits. Em sembla que el final de l’agost, amb les possibilitats que obre, l’inici d’un curs és un bon moment per intentar-ho. Sé perfectament que el meu problema no és no…

Una creença és una palanca

Una creença és una palanca que, quan s’activa, mou gairebé tot allò que conforma la vida d’una persona. Sam Harris, El fin de la fe Una creença és una fe? Més aviat és un convenciment. La fe sembla més aviat un conjunt estructurat de convenciments. En la mesura que un convenciment determina una conducta podem establir la importància certa que tenen les creences. Però… què passa si volem escatir en quina mesura les nostres creences condicionen o afecten la nostra conducta? Més encara… què passa si no sabem identificar les pròpies creences? Passa que la conducta deixa de tenir sentit, passa que no sabem com explicar-nos a nosaltres mateixos. Tanmateix, és absurd pensar que hi hagi ningú, sobre tot les persones amb conviccions fortes o fins i tot dogmàtiques en algunes apreciacions personals, que no tingui creences. Aparentment, però, aquest és un cas comú entre moltes persones, sobre tot si…

Allò que no diu Zoido

Allò que no diu Zoido és el més important del seu discurs. Perquè el sinistre de l’Interior va parlar l’altre dia davant del Senat per donar explicacions sobre l’us dels efectius policials el dia 1 d’octubre. Va dir: L’actuació va ser proporcional, legítima i necessària Va costar 87 millions d’euros Va mobilitzar sobre 5000 agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. I no va dir que tot plegat va ser inútil, absolutament inútil. Tampoc va dir que en aquesta mena de cursa de fons en què estem immersos, en aquesta guerra -sí, guerra- les decisions del Govern espanyol no han fet altra cosa que facilitar-nos victòries als seus ennemics -sí, ennemics-. Posem les coses en el seu context. Espanya (l’Estat espanyol) i un sector molt nombrós de catalans estem en guerra. Des de quan no sóc capaç de dir-ho. O no trobo útil dir-ho, perquè no tinc…